dilluns, 26 de març del 2012

compte enrere

He estat desconnectadíssima, però pensant molt sovint que havia d’escriure, almenys per no fer-vos patir.

Aquest dimecres comença el compte enrere: arribo a la setmana 37 i la Lua pot néixer en qualsevol moment. Bé, de fet ja em van dir que a partir dels 7 mesos ja podia néixer en qualsevol moment i que ho havia de tenir tot preparat... ‘¬¬ El fet és que, ara sí que sí, entre la setmana 37 i la 40 el fetus ja està madur i crescudet per encarar-se al món*.

Un parell de coses que m’han dit:
  • «Que es mou molt? Doncs ja veuràs l’útlim trimestre, que de tan gran que serà no es podrà moure i et cagaràs a les calces pensant si li ha passat res!» MENTIDA! La Lua es continua movent tant com abans, però ara, com que és més gran i té més força, fa més mal. De vegades em pregunto si em poden sortir blaus per cops interns cap a fora... És més animal, pobreta meva...
  • «Aprofita a dormiar ara, que quan la tinguis, no podràs dormir en molt de temps!» MENTIDA! Molts llibres parlen d’insomni durant l’últim trimestre i, sobretot, durant l’últim mes a causa dels nervis i les pors del part i també de les ganes que tens que naixi, a part del fet d’haver-te d’aixecar cada dos per tres per anar al lavabo o que et desperta cada cop que es mou, de tan gran que és!

Jo fa setmanes que dormo molt malament. Pel que fa als nervis, estic histèrica! :S Bé, histèrica, no, però molt nerviosa sí, que ho estic! Pensar que pot néixer en qualsevol moment, però no saber quan m’exaspera. Pensar en el dolor de les contraccions, en com ho aguantaré a casa i com anirà a l’hospital, en si trencaré aigües o me les hauran de trencar, en si serà tan gran com està previst o no, en una possible cesària, pensar en qui avisarà tothom, si estaré receptiva amb la nena, amb son pare i amb els que ens vinguin a veure, pensar en els primers dies de la petita... i pensar en tots els dies i anys que vindran després, però en els quals no puc pensar perquè ara el part és l’única cosa que tinc al cap.

Fa un parell de dies a la farmàcia em van dir: «No pateixis tant. Pensa que passi el que passi una cosa és segura: a dins, la criatura no s’hi quedarà!» Si em centro en aquest pensament, els nervis sembla que s’aturen un moment. He de tenir clar que jo no podré controlar res i que segur que per molt que pensi en mil possibilitats el part anirà de l’única manera que no m’hauré imaginat. L’únic que tinc garantit és que la nena dins meu no es quedarà. Així que de moment intento aferrar-me a aquest pensament.

Per tant, ara només em queda esperar... Entro a la seva habitació amb el bressol, el canviador, el cotxet, la trona, els prestatges amb alguns ninots i uns quants contes, l’armari amb la roba que ja li he anat comprant... i la canastreta i la meva maleta preparades per anar a l’hospital. I penso «Lua, filla, que aquí ara només hi faltes tu!». I tinc tantes ganes d’abraçar-la... :)



* Fa un parell de setmanes em van dir que ja pesava 3 kg. És un pes aproximat que es calcula a partir de la mida del cap... No sé si és gaire fiable que et diguin quant peses segons la mida de cap que tens, però és l’única manera que tenen d’intentar esbrinar el pes de la criatura (400 gr de marge d’error). La qüestió és que en l’últim mes és quan més pes agafen, així que la Lua pot ser que arribi tranquil•lament als 4 kg... :S